Què passa a Mallorca?

Hi ha una cosa en el cas de corrupció urbanística d’Andratx que el diferencia d’altres casos com els de Telde o Cienpozuelos (Marbella és un altre món). M’estic referint a la connexió directa que s’està produint entre un cas de corrupció municipal i el govern de la comunitat autònoma.

Tenim que el que era encarregat d’urbanisme a Andratx (i ara ha estat detingut) va passar a ser el secretari d’urbanisme del Govern de les Illes Balears. Hi ha un altre alt càrrec del govern balear sota sospita d’estar implicat en la trama de corrupció. Sembla que pel Sr. Matas aquests homes mereixien un bon ascens després de la seva etapa per Andratx.

Pocs dies després de la detenció de l’alcalde d’Andratx es va saber que aquest s’havia reunit amb Jaume Matas quaranta-vuit hores abans de ser detingut. Però no es va saber pel president Matas, ell va dir que imaginava que aquesta reunió no era important. Avui s’ha filtrat als mitjans que la investigació judicial té gravada la conversa en que el Conseller d’Interior de les Illes Balears avisava l’alcalde d’Andratx que la seva detenció era imminent. I el Sr. Matas no estava al corrent d’això?

Un parell de dies després de les detencions, Jaume Matas va fer una roda de premsa per informar que havien rebut una ¡trucada anònima! avisant que hi hauria noves detencions i que, en vista d’aquest fet tan extraordinari, demanava reunir-se amb el fiscal en cap d’España per saber si això era veritat. El Sr. Matas demana informació al màxim responsable del sistema judicial espanyol quan són persones del seu govern les investigades i consellers del seu govern els que es dediquen a fer chivatazos?

Sé que m’oblido de moltes coses i moltes no les explico bé (cada realitat política és un món apart), però hi una pregunta que no puc deixar de fer-me. Com és que surt tantes vegades el nom de Jaume Matas en aquest breu escrit?

El PSOE i les esquerres

Pocs mesos després de la victòria de Zapatero a les eleccions generals es comentava que aquest PSOE sí era d’esquerres i que al ritme que anaven no deixarien cap espai a la seva esquerra. La seva actitud envers la Conferència Episcopal Espanyola i la seva proposta de llei per a la memòria històrica semblen ser la confirmació que no ha estat així i que des de fa un temps el govern fa tot el possible per acontentar a tota una sèrie de sectors socials que ben poca cosa tenen a veure amb l’esquerra.

Respecte a l’església catòlica, han renovat uns acords de finançament amb diners públics que vénen dels anys 70 i que tothom sap que són una vergonya. Des de fa anys es pensava que en algun moment es revisarien i quan semblava que el govern ho anava a fer, no només no elimina els privilegis que aquests acords donen a l’església catòlica sinó que elimina la provisionalitat que tenien fins al moment i els fa molt difícils de tornar enrere. A l’educació l’església catòlica senzillament segueix mantenint gran part dels seus privilegis.

Pel que fa a la llei per a la memòria històrica presentada avui, només dir que Amnistia Internacional ha elaborat un informe en que, entre altres coses, conclou que:

El Proyecto de Ley de "memoria histórica" presentado a debate en las Cortes Generales obvia completamente los derechos humanos y el derecho internacional, y que el Estado español no asume ninguna responsabilidad por los crímenes atroces que se cometieron durante la Guerra Civil y el régimen franquista.

Sembla que el PSOE es vol fer perdonar però jo encara no sé què és el que es vol fer perdonar. Totes aquelles persones d’esquerres que pensaven que amb en Zapatero podrien sentir-se còmodes votant al PSOE s’ho haurien d’anar repensant. No hi ha prou amb la política cosmètica.

Una recomanació

Fa dies que circula per internet una sèrie de tres documentals de la BBC sobre el sorgiment i expansió dels neoconservadors nord-americans i l’islamisme yihadista des dels anys 60 fins a l’actualitat. Ahir vaig descobrir un blog a on han inserit els subtítols en castellà. Cada vídeo dura aproximadament una hora. Ahir vaig veure la primera part. Més enllà de si estic d’acord o no amb l’argument de fons crec que és altament recomanable. A banda que són documentals molt ben fets i que es fan fàcils de veure, val la pena ni que sigui per fer una mica de repàs de la història política mundial dels darrers quaranta anys.

Els vídeos:
The power of nightmares I
The power of nightmares II
The power of nightmares III
(Sempre que pugueu cliqueu Ver pantalla completa)

Per cert, els documentals es van emetre fa dos anys a Gran Bretanya. Tres nits seguides a l’horari de màxima audiència, quan en Blair encara apostava fort per la intervenció a l’Iraq i no estava tan deslegitimat com ara. Algú s’imagina que això succeís aquí amb TVE1?

M'he quedat perplex

La veritat és que m’he quedat perplex. Aquests dies ha estat a Barcelona el relator per l’habitatge de Nacions Unides. El primer dia vaig llegir les seves declaracions als diaris i ja vaig veure que no havia vingut a fer una visita rutinària. La seva conclusió era:

“Es muy evidente para mí que el problema de la vivienda en España es mucho más grave de lo que había imaginado” (www.dvactivisme.org)

Aquell mateix dia comentava que a moltes ciutats espanyoles, els responsables municipals li havien assegurat que ja no hi havia chabolisme i, acte seguit, ell havia estat a barris perifèrics plens de chaboles. Un parell de dies després va anar a fer una volta per Ciutat Vella i va afirmar que el mobbing a España “es particularmente grave y una vergüenza” i que ell no havia vist “casos tan graves de acoso inmobiliario en otras partes del mundo desarrollado” (El País 29/11/06).

Però us puc assegurar que allò més impactant van ser les imatges de TV3 en que sortia ell dins d’un edifici del Raval a on pateixen mobbing des de fa deu anys. L’home feia cara d’estar autènticament al•lucinat i deia que el cas d’España era molt més greu que el de la resta de països europeus, que la situació hauria d’avergonyir als polítics i a la societat i que semblava que no hi hagués consciència de la gravetat i excepcionalitat del cas.

Acostumo a pensar que ja pràcticament res del que senti i vegi als mitjans em pot impactar. Aquesta mena de cinisme de tot està fatal però com a mínim jo ja ho sé i res no m’agafarà per sorpresa, ha quedat en no res. M’he quedat perplex davant de la seva perplexitat.

Dels cayucos de Canàries als suburbis de Paris

El 29 d’octubre va haver-hi una manifestació a les Illes Canàries convocada per una sèrie d’associacions i de partits nacionalistes canaris. El lema era “Basta ya, no cabemos más”. Al final de la manifestació hi havia una molt reduïda representació de la formació d’ultradreta Democràcia Nacional que portava una pancarta amb el lema “Stop a la invasión”.

A les notícies del migdia d’Antena 3 aquesta notícia va obrir l’informatiu. Un cop acabada la crònica des de les Canàries la presentadora va enllaçar la següent notícia amb aquesta frase:

En Europa, otros países están sufriendo los problemas de la inmigración antes que el nuestro. Hoy hace un año de las revueltas en los suburbios franceses y esta noche se ha vuelto a producir la quema de coches...

Al meu entendre enllaçar aquestes dues notícies i fer-ho amb aquesta frase implica una sèrie de supòsits:

1. La immigració comporta problemes (otros países están sufriendo los problemas de la inmigración)

2. La manifestació de Canàries és conseqüència dels problemes que ja està causant la immigració en aquell territori

3. Els protagonistes de les revoltes als suburbis francesos són immigrants.

4. Les explicacions als problemes d’aquests barris s’han de buscar en la immigració arribada a aquell país fa dècades.

Si fins ara havíem sentit que la immigració és responsable de l’enfonsament de l’estat del benestar europeu, del fracàs escolar dels nostres fills, de les amenaces per a la supervivència del català i de la falta de seguretat als carrers, ara ja sabem que els seus descendents seran els responsables de totes les problemàtiques que s’estan acumulant a les perifèries de les grans ciutats espanyoles.

Aquí teniu una sèrie d'articles sobre les revoltes franceses.

P.D: A la foto podem observar quin és per Antena 3 el futur del país.

Abstenció: un problema real i la fi d'un mite

Hi ha hagut una abstenció molt elevada. És un element preocupant. Crec que en aquestes eleccions s’han ajuntat dos factors, una abstenció estructural i una de cojuntural.

La cojuntural és una abstenció relacionada amb el cansament de l’electorat davant de la cursa d’eleccions dels darrers tres anys i l’excessiu tacticisme del partits polítics. La gestió de l’estatut i la tortuosa campanya pel referèndum són encara difícils de pair. Aquesta abstenció pot explicar el fet que la participació hagi estat també baixa a moltes comarques “d’interior” a on acostuma a haver-hi una participació per sobre de la mitja. També pot explicar, en part, la gran pujada del vot en blanc (60,000 vots). És cojuntural, i per tant reversible, però indica que el cansament envers les formacions polítiques catalanes s’ha estès a una part de la ciutadania que fins ara trobava motius per anar a votar.

Pel que fa a l’abstenció estructural, sí que existeix una part de la població que s’absté de forma reiterada a les eleccions autonòmiques i no ho fa a les generals. Però aquest fet té més a veure amb la classe social d’aquesta població que amb la seva adscripció identitària. Hi ha molta gent que senzillament no està al corrent de l’actualitat política més immediata i que, quan hi ha eleccions estatals, rep més informació perquè hi ha moltes més vies (i són vies que ells “consumeixen”) per rebre el missatge que en unes eleccions importants. Al mateix temps, és gent que té la percepció que a les eleccions estatals hi ha moltes més coses en joc que no pas a les autonòmiques. És podria parlar d’un abstencionisme més aviat despolititzat i que és mobilitza quan rep més estímuls i entén que la cita és realment important.

El que sí cal remarcar és que aquestes eleccions haurien de suposar la fi del mite d’una massa de votants de classe treballadora que no vota socialista a les autonòmiques perquè el candidat i el discurs d’aquest partit és massa catalanista. Tants anys sentint que el dia que el PSC presenti un candidat amb el perfil d’en Montilla hi hauria una mobilització de 600,000 votants que abans s’abstenien i el resultat és una pèrdua de 250,000 vots i la derrota a la província de Barcelona. Parlarem del PSC en un altre post.

En definitiva, sí que hi ha una abstenció diferencial entre les eleccions autonòmiques i les estatals (i és en gran part de potencials votant socialistes) però la seva explicació es troba més lligada a factors de classe que identitaris.

Estocada final al bipartidisme

Des de les eleccions del 1984, en que CiU va aconseguir la seva primera majoria absoluta, fins a les del 1999, la suma de vots CiU+PSC sempre s’havia situat entre el 75 i el 80% del total de vots. L’any 2003 va baixar fins al 62,7% i a aquestes eleccions la suma ha estat del 58,3%.

És evident que els intents d’aquests dos partits per fer girar la campanya al voltant del seu enfrontament (intent de cara a cara Mas-Montilla) i les constants crides d’alguns mitjans de comunicació (La Vanguardia) a enfortir els partits “centrals” de cara a generar una major estabilitat parlamentària, han fracassat. Dos partits que en l’espai temporal de set anys (1999-2006) han perdut prop d’un 20% dels vots sumats, s’arriscaran a pactar entre ells i fer realitat la sociovergència?